El teló de boca de l’antic Cine España, situat al carrer de Roig de Maó —abans seu del Circo Mahonés i del Casino d’Obrers de la Unió Republicana—, va ser restaurat i adaptat per al nou teatre de l’Orfeó Maonès.

 

La primera vegada que vam veure el teló va ser a una espècie de taller que el professor d’escenografia Miguel Massip havia muntat a les dependències del quarter de Santiago, per tal de restaurar els telons de boca del Teatre Principal de Maó, que aleshores eren objecte d’una profunda rehabilitació.

 

En Tobal Tomàs, descendent de la família propietària del Cine España —molt lligada també a l’Orfeó Maonès— el duia a mostrar al professor Massip, expert en el tema, perquè valorés el seu estat de conservació i, també, pensant en la idea d’oferir-lo a l’Ajuntament per al Teatre Principal.

 

Però, si el fet de tenir dos telons de boca —com té el Principal de Maó— ja és una raresa (i, des de qualsevol punt de vista, innecessari), pensar d’afegir-ne un tercer era il·lògic. Malgrat açò, la recuperació del teló sí que semblava interessant, i vam estudiar diferents alternatives: restaurar-lo sense un destí segur no semblava oportú; l’altre teatre municipal, la Sala Agusta, tenia un escenari de dimensions reduïdes, que feia inviable una adaptació del teló sense fer-lo malbé; i, encara que ja vam pensar que l’espai idoni podia ser el futur teatre de l’Orfeó Maonès, vam rebutjar la idea, perquè, en aquells moments, el teatre de l’Orfeó encara era —més que un projecte— quasi bé un somni, i no tenia ni les dimensions físiques establertes per poder treballar en una adaptació de l’antic teló.

 

Davant tantes dificultats i impediments, el projecte va quedar ajornat, però no descartat, perquè el vell teló era prou interessant i responia a la tradició escenogràfica desenvolupada a Maó durant tot el segle XIX, arran de la gran força que l’espectacle de l’òpera cobra a la nostra ciutat durant aquella centúria.

 

La implantació d’unes temporades d’òpera que duraven tot l’hivern i estrenaven anualment nous títols operístics requeria contínuament noves escenografies; açò va motivar que una sèrie d’artistes menorquins es dediquessin a desenvolupar aquest art efímer. De les obres que van realitzar, només n’han sobreviscut els telons de boca, ja que la resta d’escenografies, pel mateix objectiu per al qual eren creades i per l’ús continuat que se’ls donava, no han arribat fins als nostres dies. Malgrat tot, sabem —per les cròniques del moment— que els resultats tenien gran èxit de públic i crítica.

 

Quant al teló, el primer que vam observar en veure’l és que el tema central, on apareixen dues figures femenines amb atributs del món del teatre i la música, era una representació similar al motiu d’un dels telons del Teatre Principal, que és conegut amb el nom de “teló de les cortines vermelles” i representa tres figures femenines amb els mateixos atributs, envoltades per un paisatge arbori i emmarcades pels cortinatges vermells. En aquest cas, les figures centrals i el paisatge arbori de fons queden, a més, enquadrades per unes arquitectures de línies clàssiques, que confereixen gran bellesa al conjunt.

 

Desconeixem l’autoria dels dos telons, i restaria investigar si han sortit de la mateixa mà o si són d’artistes diferents. Els dos escenògrafs que més van destacar en aquells anys van ser Francesc Pons i Alzina i Francesc Olives Ibañez (deixeble de l’anterior); encara que resulta difícil adjudicar a un autor una obra quan no en tenim cap informació documental que ho avali, el més probable és que els telons sortissin dels tallers d’algun d’ells, ja que són obres d’una qualitat extraordinària i, per força, han estat executades per un gran mestre.

 

Quant a la finalització de la història de la recuperació del vell teló, aquesta és ben senzilla. Després d’uns anys —i quan, finalment, el teatre de l’Orfeón Mahonés estava ja a punt de finalitzar les obres—, vam recuperar el projecte: si la família Tomàs continuava interessada a cedir el teló per al nou teatre i l’Orfeó Maonès acceptava de convertir-lo en el teló de boca del seu teatre, l’Ajuntament de Maó es faria càrrec de la seva restauració i de l’adaptació al nou espai.

 

Allò que, en un moment determinat, va semblar un projecte sense destí començava a prendre forma. A través de l’arquitecte Domingo Enrich vam reprendre el contacte amb al professor Massip, i el vell teló va viatjar cap a Madrid per fer-ne la restauració, amb el compromís del professor que, en arribar la primavera del 2008, la feina estaria acabada. Així va ser: el mes de maig, l’antic teló totalment renovat retornava a Menorca amb destí a l’Orfeó.

 

La feina realitzada pel professor Massip i el seu equip va resultar molt satisfactòria, ja que, per adaptar-lo al nou teatre, el teló va haver de créixer per tres dels seus costats, si bé el resultat final va ser esplèndid.

 

En aquesta actuació es van unir tres parts: en primer lloc, una família que va tenir la paciència i la cura de custodiar, durant quasi cent anys, un patrimoni que, precisament, no era fàcil de mantenir, a causa de les seves grans dimensions, i del qual tampoc sabien si tindria un futur; segonament, una entitat teatral que, malgrat ser centenària, sembla més jove i forta cada dia, i va saber apreciar i valorar el patrimoni històric que se li oferia i es va comprometre a acollir-lo i cuidar-lo a partir de llavors; i, finalment, unes institucions municipals que són coneixedores de l’important patrimoni que tenim i que es preocupen per la seva conservació, preservació i manteniment, i que, en aquest cas, van saber fer les gestions necessàries i posar els mitjans indispensables perquè el projecte arribés a bon port.

 

D’aleshores ençà, instal·lat al seu espai, el teló de boca llueix el seu renovat aspecte davant el públic assistent i dóna a la sala del teatre de l’Orfeó el prestigi que mereix.